diumenge, de juny 11, 2017

Una altra mirada sobre Jean Louis André Théodore Géricault


1818-19, El rai de la Medusa, Louvre

Tan si volem, com si no, sempre que observem l'obra de Théodore Géricault, ens hi queda una sensació estranya. La sensació de que l'última paraula sobre aquest pintor del Romanticisme francès, encara està per dir, o que encara no s'ha dit, però les evidències són tantes que potser no cal dir res, només observar. Encara que millor és llegir què ens explica el propi pintor a les seves cartes.

1811-12, Estudi d'un tors masculí, Privat

A la primera biografia de Géricault, publicada en 1868 per Charles Clément, qui era en possessió de tota la correspondència del pintor, aquest confessa: "Je n’ai pas voulu conserver à la postérité ce qui m’a paru choquant, ni évoquer ces affections particulières qui le troublaient sans cesse, où il apportait toute la violence de son caractère et de son tempérament, et sur lesquelles il ne m’est pas permis d’insister davantage. Il souffrait d’un amour dévoyé." On mostra gran afecte pel seu amic Dedreux-Dorcy, el model de moltes de les ves obres, igual que fa en aquesta carta de 1816 : "Que vous dire après le rêve déraisonnable de cette nuit qui vient de s’écouler ? Il me manque un bon ami comme vous avec lequel je pourrais vivre et travailler. Mon coeur n’est jamais content, il aurait besoin de votre amitié…"

1812, Tors nu, Privat

1812, Oficial de caçadors a la càrrega, Louvre

De la mateixa manera ens hi podem trobar amb afirmacions prou torbadores per l'època, com aquesta entorn a la seva predilecció pel nus masculí: "Oui, j’aime les hommes aux grosses fesses. Je commence une femme, je finis par un lion ou un cheval."

Per si encara hi ha dubtes, l'any 1817 Géricault escriuria això: "Mon cher Dorcy, une lettre convient si peu pour l’ouverture de mon pauvre coeur rempli de vous. Rien n’est si doux que de se savoir aimé ! J’ai si peu d’amis qui se plaisent à recevoir et faciliter un complet épanchement. Pourquoi m’avez-vous quitté mon ami ? Je m’entendais bien avec vous et je vous aimais. C’était pour moi une source de véritable bonheur."

1814, Cuirasser ferit sortint del foc, Louvre

1816, Musée de Rouen

1816, National Gallery, Washington

Estudi d'un cap, The Hermitage, St. Petersburg

1816, Nus masculí

1816, Musée Bonnat

Musée Magnin, Dijon

1816-18, Estudi de nus masculí

1817, Cavall detingut per esclaus, Musée des beaux-arts de Rouen

1817, Cursa de cavalls, Getty Museum, LA

Per a terminar, és molt interessant llegir l'anècdota que ens explica Clément en la seva biografia: "Le "rapin" [l’élève] de Géricault, un adolescent nommé Jamar dormait le plus souvent dans l’atelier. Un jour, il se formalisa d’une remontrance que son maître lui avait faite, il fila chez lui et ne revint pas pendant deux jours. Le troisième jour, Géricault vint à cinq heures du matin le rechercher. Cela montre à quel point le peintre était attaché à son apprenti."

1817, Cursa de cavalls a Roma, Louvre

1817-18, National Gallery, London

diumenge, de maig 21, 2017

Escàndol a Westminster



Per poder entendre el què passa és necessari obrir portes i finestres, així evitarem que l'arbre ens impedeixi veure el bosc. Això és el que succeeix amb el judici a Oscar Wilde, ens centrem tant en la seva figura, que perdem de vista l'entorn, i no acabem de comprendre el motiu pel qual sempre s'acaba amb l'asseveració de que la societat britànica va quedar traumatitzada. El motiu és senzill quan veiem tot el quadre i entenem perquè, una qüestió que hagués desaparegut, a més trigar, un any, va acabar com va acabar, tot per la tossuderia de Wilde, que no va mesurar les seves forces i va obviar l'entorn. Hauria d'haver fet cas a Robert Ross.

Els escàndols sexuals de tot tipus - incloent l'adulteri, l'homosexualitat (quan era il·legal) i qualsevol altres petits pecats - han anat de la mà amb el poder polític durant segles.

Lord Alfred Douglas amb el seu germà Francis

El cos sense vida de Francis Douglas, el fill gran de l'ateu novè marquès de Queensberry i germà de l'amant d'Oscar Wilde, Lord Alfred "Bosie" Douglas, va ser descobert dins una rasa a la vora d'un camp de naps a Somerset en una fred dijous d'octubre de 1894, la seva escopeta de calibre 12 era al seu costat.

Des del moment que, durant la festa donada per Sir Edward Stanley MP en Quantock Lodge, prop de Bridgewater, es va sentir una explosió sorda, es va desencadenar una recerca frenètica de Drumlanrig, que havia desaparegut feia uns minuts.

Alfred Egerton Smith, el metge que va certificar la seva mort, va assenyalar que l'aristòcrata va ser trobat prop d'una tanca amb cremades de pólvora al seu bigoti, sang al voltant de la seva boca i terribles lesions a la base del crani. Però immediatament, una extraordinària màquina d'encobriment es va posar en marxa. Una investigació realitzada cinc dies més tard va dictaminar que Drumlanrig havia patit un tràgic accident escalant.

Archibald Philip Primrose, 5th Earl of Rosebery by Elliott & Fry, National Portrait Gallery

En qüestió d'hores, els rumors sobre la mort i les raons del suïcidi es van desfermar a tot Westminster, i la clau de la naturalesa de la seva relació amb el primer ministre, el comte de Rosebery.

El Marquès de Queensberry no tenia cap dubte. Va culpar als "maricons snobs com Rosebery" de corrompre i matar el seu fill. Rosebery havia nomenat Drumlanrig com el seu secretari privat i el va assegurar un títol nobiliari. El nebot de Drumlanrig, l'11 Marquès, va anar encara més lluny, sostenint que el seu oncle s'havia tret la vida per les acusacions sobre una certa relació sexual. Fins aquí hem assistit al primer acte.

A partir d'aquí podem començar a intuir que la veritable raó darrere la persecució d'Oscar Wilde, per la seva relació amb Bosie, va ser un intent d'ocultar que el Govern liberal contenia un gran nombre d'homosexuals.

Oscar Wilde i Lord Alfred Douglas, British Library

En altres paraules, Rosebery va perseguir Wilde als tribunals per desviar l'atenció de la seva pròpia relació homosexual.

Si els rumors eren certs, Rosebery no estava sol en els graons superiors del partit liberal. Lewis Harcourt, el fill del seu oponent més ferotge de la prefectura del govern en 1894, va ser reconegut per la seva propensió homosexual, per cert  assetjant noiets bastant joves.

Lewis Vernon Harcourt, 1st Viscount Harcourt, National Portrait Gallery

Després d'haver perdut la seva mare en el part, Lewis va gaudir d'una fenomenal (alguns dirien no natural) i estreta relació amb el seu irascible pare Sir William, un secretari de l'Interior tempestuós i canceller de Gladstone.

"Lulú", com era conegut, va ser elegit diputat liberal de Rossendale poc abans de la mort del seu pare, i va entrar ràpidament a l'armari. Vivia prop d'Herbert Asquith i semblava tenir una vida familiar feliç en una mansió extravagant.

No obstant això, un dels amics propers de Loulou, el vescomte d'Esher, opinava tot el contrari. Esher estava molt ben connectat, i gaudia de la confiança d'Eduardo VII i Arthur Balfour.

Lewis Vernon Harcourt, 1st Viscount Harcourt, PC (born Reginald Vernon Harcourt vist per Harry Furniss

Tot i les ofertes regulars d'avançar a la seva carrera política, es va mantenir en un discret segon pla, probablement per les seves relacions amb homes joves i, simplement com a detall, mantenia una llarga relació incestuosa amb el seu fill, Maurici. Però les seves ambicions eren encara més grans, ja que també va seduir a la filla d'Esher, Dorothy, que molesta i molt educadament el va titllar de llibertí. Són aquestes coses tan britàniques de les bones formes.

'És tan dolent amb els nois com amb les noies ... simplement és un maníac sexual ... Amb un incontrolable desig sexual per ambdós sexes"

La veritat va sortir  a la llum quan la mare d'un alumne d'Eton de 12 anys, Edward James, es va queixar a la policia sobre les insinuacions de Loulou. Loulou va ser trobat mort a casa dies després, el 24 de febrer, 1922.

Escandalosament un metge forense va descartar la teoria que podria haver-se tret la vida com a "grotesca, perquè estava molt ben connectat, per les seves predileccions sexuals, amb les elits. Per certs, despres de la mort de "Loulou", Esher, amb un toc de distinció i cercant conservar el patrimoni històric i cultural, va recupera la col·lecció de pornografia pedòfila de la casa de Loulou.

diumenge, de març 19, 2017

Charles Percier (1764-1838). La Glòria de l'Imperi


Charles Percier retratat per Robert Lefèvre. Châteaux de Versailles et de Trianon.

"Els homes només són tan grans com els monuments que deixen enrere"
Napoleó Bonaparte (1804)

Napoleó era conscient de que no tenia de la sensibilitat estètica del seu germà Lucien, o del gust col·leccionista de la seva esposa Joséphine , però, sabia que el seu llegat depenia de les arts. Napoleó es va llançar a convertir París en la capital de l'Univers, de fet el París que coneixem és deu en gran mesura a ell. D'acord amb la seva formació com a oficial d'artilleria, Napoleó va obrir tot un entramat de camins, carrers, ponts, fonts, canals i tres nous quilòmetres de moll. Mentre que la funcionalitat era la principal preocupació de Napoleó, també anava aixecant monuments a la glòria de la Gran Armée. La columna Vendôme, inaugurada el 1810, els seus baix relleus de bronze fos provenen de 1.200 canons austríacs i russos. Els nous arcs de triomf del Carrousel i de l'Étoile, i en 1811, encarrega a Pierre Vignon erigir un temple de la glòria dels herois militars de França.

Decorat per Elisca, or Amor Maternal, Act I (1799), Charles Percier, Pierre Fontaine i Jean Thomas Thibault. Bibliothèque nationale de France, Paris

Charles Percier, disseny d'una jardinera, amb un relleu de Venus i Apol·lo

Disseny per la cambra de Josephine (c. 1802), Charles Percier. Col·lecció Privada

Charles Percier, projecte de disseny per a l'acte III de Semiramis (1802), Musée du Louvre

Una resposta a la pregunta es pot veure a l'exposició dedicada a Charles Percier (1764-1838), Qui era Percier? una pregunta difícil de contestar ja que un cert misteri envolta tant les seves conviccions polítiques, com la seva sexualitat (insinuada, potser, en les seves il·lustracions d'un simposi homoeròtica en una edició de 1799 de les Epístoles d'Horaci). Percier es mou a cavall entre els segles XVIII i XIX. Potser és l'últim gran arquitecte de la cort, hereu dels espectacles efímers i desfilades reials ideades per Gilles-Casa Oppenord, encara que també se'l pot considerar com un racionalista modern, campió de les arts industrials, i visionari decorador d'interiors avant la lettre.

Moblet per Medalles (c. 1809–19), dissenyat per Charles Percier i realitzat per François-Honoré-Georges Jacob-Desmalter, Metropolitan Museum of Art, New York

Lavabo (1800–14), disseny de Charles Percier, realitzat per Martin-Guillaume Biennais.  
Metropolitan Museum of Art, New York

1809, Cabinet per les joies de l'emperadriu Josefina. Disseny de Charles Percier i Pierre-Paul Prud’hon

Parell de grans canelobres Imperi (c. 1810), disseny de Charles Percier i Pierre François

Charles Percier, Rellotje (1813), Sèvres cité de la céramique

 Charles Percier, Antoine Béranger, gerro etrusc: L'educació dels joves grecs (1832)

Últimament s'ha alliberat la figuara de Percier de l'ombra projectada pel seu col·laborador, l'arquitecte Pierre Fontaine (1762-1853) - amb el qual fins i tot comparteix una tomba en Père Lachaise. Gràcies a les seves memòries i registres diaris, i la longevitat de la seva carrera després de 1815, Fontaine ha tendit a eclipsar al seu amic i soci. No obstant això, l'espectacle i el catàleg que l'acompanya deixa clar que la contribució de Percier era versàtil. La seva imaginació va crear tot un bestiari d'aixetes, quimeres, esfinxs, cignes i lleons en els salons francesos; des d'habitacions amb tendes de campanya i gerros de Sèvres, algunes icones del Primer Imperi no van ser tocades degut al seu geni per al disseny.